REALITATS DE LA CIUTAT
Davant de la imminent inauguració de la II Biennal de València, que enguany està dedicada al tema de la “Ciutat ideal”, molts ens preguntem pel sentit i l'oportunitat d'aquest espectacular macro esdeveniment cultural. Una compulsiva aglomeració d'activitats la finalitat de la qual no s'entén ben més enllà de l'estricte efecte publicitari, tal com l'experiència de la primera edició va demostrar complidament i les recents declaracions del seu director Luigi Settembrini han postil·lat. I com en aquesta edició s'han marcat metes encara més ambicioses, que passen per l'ocupació de solars i monuments per a la realització d'intervencions públiques descontextualitzades i desvinculades de la realitat que les alberga, considerem que cal fer-se algunes preguntes prèvies.
En primer lloc, de què València estem parlant? La ciutat que nosaltres coneixem està marcada per nombrosos conflictes entre l'Administració i la ciutadania. Centrant-nos tan sols en els de caràcter urbanístic cal parlar de la Zal del Port i els desallotjaments forçosos que comporta; de la prolongació de Blasco Ibáñez, que atempta contra la integritat urbanística del Cabanyal; d'una innecessària ampliació de l'IVAM que va a realitzar-se passant per damunt de més de 50 famílies afectades i de la desvertebració del barri; de la descatalogació d'edificis acabats de restaurar per a donar visibilitat a l'antiga muralla àrab; de l'expansió especulativa a costa del cinturó verd que rodeja la ciutat i la instal·lació de plantes de residus contaminants en les zones adjacents; de l'absència d'una verdadera política de rehabilitació i implantació de serveis en les zones més degradades que busca la seua completa descapitalització, sembrant amb això el terreny per a la posterior especulació (el que es coneix com a polítiques de gentrificació); del traçat del TAV que parteix en dues la zona més poblada de la Comunitat i acaba amb el nostre patrimoni paisatgístic; del PHN que violenta els drets històrics dels regants de la Ribera sense solucionar els problemes hídrics de la Comunitat; de la nova Llei de Mines... . Tots ells, al costat de molts altres que bullen a ritmes diferents, configuren un crispat entorn social en què sona a burla sentir parlar a l'Administració de la “Ciutat ideal”.
En segon lloc, què és el que ens va a aportar als valencians? Respecte d'això convé recordar que la teoria de la informació, confirmada amb escreix per l'experiència de l'anterior edició, demostra que l'acumulació acrítica d'activitats coincidents no és un bé en si mateixa sinó que constitueix un autèntic problema de saturació perquè els inevitables ‘sorolls' acaben distorsionant el conjunt de la comunicació. I que la propagació internacional d'una imatge falsejada de la ciutat tampoc no és una cosa que beneficie al conjunt de la ciutadania, si de cas a uns pocs que, a més, sempre són els mateixos. D'altra banda, el que en àmbits artístics es coneix com “llançament de paracaigudistes”, és a dir, la contractació d'artistes i comissaris estrela que desconeixen i/o es despreocupen de la realitat del lloc on intervenen, és una pràctica totalment obsoleta en el context internacional de l'art públic actual, el qual aposta, majorment, per la generació d'estratègies globals de convivència no traumàtica i proposa tàctiques de col·laboració i participació entre els diferents professionals i els residents directament afectats. Un camp en què els artistes tindrien molt que dir, en quant catalitzadors del sentir públic de la ciutadania, més enllà dels simulacres simbòlics que la idealització dels problemes reals comporta.
Davant d'aquest frívol panorama, continuem preguntant-nos: què ocorrerà quan aquesta 2a edició de la Biennal concloga? En què notarem els ciutadans la inversió realitzada? Hi haurà més i millors infraestructures públiques en els solars intervinguts; major accessibilitat a les vivendes que, potser algun dia, en ells es construïsquen? Qui es van a beneficiar d'aquestes plusvàlues? Tal vegada aquesta edició es plantejarà, encara que siga mínimament, demanar dades reals sobre els conflictes i les deficiències existents per a buscar-los solució en un futur pròxim? Perquè, si al final d'aquests quatre mesos resulta que aquest esdeveniment, que inverteix almenys 5 milions d'euros i pretén fer una valoració sobre les ciutats del futur, només ha sigut una monumental paret on penjar un conjunt de representacions artístiques contemporànies (sent com és la València d'ara mateix un desert per a l'art actual) quedarà demostrat, de nou, que millor haguera sigut dirigir els esforços cap a un altre costat. Cap als barris i els conflictes que, inclús oberts i molt oberts, l'Administració municipal i autonòmica s'encaboten a ignorar.